Un altre curs s’acaba,
i arriba el moment que menys m’agrada, eixe “xics, que tot us vaja molt bé” que
esdevé un nus a la gola i em costa tant de pronunciar. Vosaltres sou, i ho
sabeu, molt especials per a mi. M’heu acompanyat els tres anys que porte a
Vilamarxant, sou la primera promoció amb qui he compartit dos o tres cursos
seguits. Des d’aquells “senta’t bé”, “a veure si pares queta” o “els verbs no
parlen” de quart, ... fins el “ja és hora que s’estudieu les declinacions”, “l’infinitiu
és el vostre amic” o, el meu preferit, “vaig a explicar una cosa nova, però és
molt fàcil, ja veureu”. Han sigut moltes, moltes hores, tres en quart, però
huit en batxillerat. Sou “els meus xiquets” i continuareu sent-ho per molts
anys que passen.
L’aula de llatí i
grec és la meua segona llar, i vosaltres, els meus companys en el camí. Cada
curs es buida un poc, i es torna a emplenar amb cares noves. Però els buits van
acumulant-se. Em quedaré esperant a les huit a la porta de l’aula, a que passeu
a dir-me bon dia, encara que no ens toque classe. Trobaré a faltar els vostres
nervis abans dels exàmens, els “Amparo, Amparo, saps què ha passat?”, els
moments de cantar Sabina, els “en classe no es pot menjar”, i també la
repetició de “això no està en el diccionari” i la vostra cara d’indignació quan
finalment ho trobeu. La urgència de Maria per cert carnet, la cara de xiqueta
bona de Hajar, la innocència de Jose, la gràcia de Sònia, la constància de
Natàlia, la tranquil·litat i perseverança d’Anna, el somriure permanent d’Henar,
els nervis de Sara, els correus literaris d’Alba, Àlex esperant a la porta de
la biblioteca, i els “sí, sí, aniré a fer textos” de Juanvi.
Haver compartit
estos anys amb vosaltres és una satisfacció enorme com a professora, però,
més encara, una experiència irrepetible com a persona. He intentat
ensenyar-vos un poc de llatí i grec, he dedicat les meues energies en provocar
la vostra reflexió més enllà de declinacions i traduccions, de fer-vos pensar i
acompanyar-vos en el procés de créixer. Però per damunt de tot, he aprés de vosaltres,
de la vostra alegria, força de voluntat, responsabilitat i capacitat de
superació. Tenim un viatge a Grècia pendent, però mentre, seguiu endavant, xics, i com diu Kavafis, gaudiu del camí, que és la
millor recompensa!
