Aquesta setmana ha començat el curs. Un 2017-2018 que inaugura agendes i calendaris, plena aules i corredors i obri nova etapa, nova finestra. Jo, com molts altres, arribe amb les bateries carregades i la motxilla plena de bons desitjos, nous projectes i il·lusions.
Personalment, comence nova etapa. Després de quasi dos cursos de parèntesi vital, entregada al 100% a la maternitat, torne a les aules. Però torne a un nou institut, amb nous companys, nous alumnes i nova aula.
Malauradament, torne també als entrebancs de l’inici de curs, a les hores sense professorat perquè encara no s’han cobert les vacants, als dubtes sobre les decisions preses i a l’intent de donar el millor de mi per tal que aquest curs siga profitós per a tots, per tal de despertar l’espurna de la curiositat i aprendre tot el que puga dels meus alumnes, que mai no sé des d’on s’aprén més, si des d’una taula o des de la pissarra.
Enguany, si res no canvia, farem junts llatí en 4t i grec i llatí en 1r de Batx. A tots, benvinguts! Espere que el camí que recorrerem d’ací a juny siga apassionant, perquè si estudiar grec i llatí no ho és… què ens queda? De ben segur que gaudirem i ens contagiarem de l’esperit humanista de l’antiguitat…
Per començar amb bon peu, us deixe la cançò de Manel que aquestos primers matins m’ha acompanyat de camí a l’institut. Com hauria sigut la nostra vida si haguérem nascut a Grècia o a Roma fa un grapat de segles?
